Spain’s Secret Conflict

Declaració de voluntats

Espoli fiscal de Catalunya al descobert: Es publiquen les balances per primera vegada

El Roto

Catalonia: The future is another country

Matthew Tree speeches about Catalonia and Spain





Pagar dos cops per la mateixa cosa

23/04/11 – Catedràtic d’estructura econòmica. Facultat d’Economia IQS-URLL – Santiago Niño Becerra

Segur que han escoltat l’expressió que dóna títol a aquest text; doncs bé, a Catalunya li està succeint.

Catalunya fa anys que aporta a l’Estat més fons dels que de l’Estat rep; atenent les dades de les úniques balances fiscals interregionals publicades pel govern d’Espanya, les del 2006 (a pesar que són calculades cada any), el 8,70% del seu producte interior brut (PIB) i que en aquest any va ascendir a 195.284 milions d’euros (http://www.idescat.cat/cat/idescat/publicacions/cataleg/pdfdocs/xifresct/xifres2007cat.pdf), és a dir, 16.989 milions d’euros, va ser el que l’any 2006 Catalunya va aportar a l’Estat espanyol més del que de l’Estat espanyol va rebre. No tenim les balances del 2010 (el govern d’Espanya s’ha compromès recentment que a l’octubre publicarà les corresponents al 2009, ja ho veurem, i que ho farà cada tres anys, per què?) però, extrapolant, i tenint en compte que el PIB de Catalunya en el 2010 va ascendir a 209.727 milions d’euros (http://www.idescat.cat/economia/inec?tc=3&aneu=5115&lang=és), el dèficit interregional de Catalunya ascendiria, el 31 de desembre del 2010, a 18.246 milions.

Ja ho sé, ja ho sé, una projecció com aquesta no és correcta, a més a més s’han de considerar una sèrie de factors correctors fins i tot ja en el 2006, però és que per al que ve m’és igual que siguin 18.000 milions que 14.000, el fet és que Catalunya ha pagat per una sèrie de coses que uns altres han fet i tenen, i Catalunya no. No obstant això, els comptes de Catalunya, la diferència entre els seus ingressos i despeses, van mostrar a final de l’any passat un dèficit del 3,86% del PIB català; a això cal afegir-hi el deute públic que ha hagut d’emetre Catalunya per cobrir les seves necessitats: el 16,2% del PIB.

És a dir, Catalunya paga anualment el 8,70% del seu PIB a l’Estat espanyol més del que d’ell rep, però deu a altres el 16,2% del seu PIB i gasta més del que ingressa: el 3,86% també del seu PIB. Il·lògic, veritat? Però és que això, a més, té conseqüències: a Catalunya li diu el govern del regne que gasti menys, que redueixi el seu dèficit, perquè si no ho fa empitjorarà la valoració d’Espanya; i també l’hi diuen les agències de qualificació: si no gasta menys el deute de Catalunya serà menys atractiu i, en conseqüència, més cara. Entenen el missatge? Doncs difonguin-lo, comentin-lo, estenguin-lo.

Més clar: només que Catalunya pogués recuperar tan sols la meitat d’aquest dèficit, no només no caldria retallar ni un euro en Sanitat ni en Educació sinó que ambdós serveis podrien millorar: la despesa sanitària per habitant a Catalunya se situa avui en el novè lloc de les regions espanyoles.

És un cercle pervers i absurd. Per això deia allò de pagar dues vegades per la mateixa cosa.

via: leconomic.cat

Anotació

Sobirania per fer la Catalunya de tots hauria de ser l’única divisa. La unitat civil és desitjable, però no som un país perfecte. Si la unitat civil implica renúncies impossibles, és molt més honorable l’ampla majoria dels que volem construir i merèixer un país digne. Indignem-nos, doncs, i fem-la possible.

Toni Soler

Una nació, mil paraules

06/06/2011 – Àlex Romaguera. Periodista.

Aquest passat cap de setmana hem conegut la decisió de l’exvicepresident de la Generalitat de Catalunya, Josep-Lluís Carod-Rovira, d’abandonar ERC. A falta d’una autocrítica per la seva responsabilitat inexcusable en la deriva de la formació republicana, Carod-Rovira passarà als annals de la història per haver repensat el concepte de nació, peça clau en l’arquitectura d’una societat cohesionada al voltant d’uns valors civilitzatoris propis.

Revisant l’anacrònic discurs de la nació basada en criteris romantico-essencialistes, el líder independentista ha traçat una mirada del país construit sobre el principi de la identificació i no pas de la identitat, entesa com a factor estàtic que sovint s’exhibeix per atorgar privilegis i rebutjar la diversitat.

La identificació, o adscripció voluntària a una comunitat, ha de servir com a eix a partir del qual Catalunya esdevingui un espai de convivència veritablement inclusiu, empeltat de noves aportacions culturals fins a bastir una mirada pròpia d’entendre el món. Lluny de l’osmosi que vol imposar l’Estat espanyol, jacobí i uniformista, la nació s’ha de forjar sobre la base del diàleg i de l’intercanvi, on el català, la defensa del territori i la justícia social esdevinguin el tronc d’identificació enlloc dels elements excloents.

És el valor de la nació inclusiva que es derimeix en l’àgora de plaça de Catalunya, on el cosmpolotisme apàtrida pugna contra una majoria que no accepta ser ciutadania de segona sinó persones capaçes de compartir una mateixa realitat des de la diferència. El patriotisme social, que Carod-Rovira ha reformulat a partir d’una lúcida observació del món, ha de ser el punt de partida per qualsevol moviment que reclama democràcia real, el qual ha de reconeixer, de forma inel·ludible, la doble dimensió individual i col·lectiva dels drets humans.

Pretendre construir una nova democràcia sense cap reconeixement dels pobles a existir i a decidir el seu futur és el prel·ludi d’una societat uniforme i castradora de la diversitat. Per contra, entendre que les col·lectivitats són espais des dels quals articular la solidaritat cap a la resta de persones i pobles del món, és el camí per crear un món ric, just i culte. Més enllà de la identitat de cadascú, la identificació ens servirà per compartir i exercir aquesta anhelada democràcia real.

via: Diari El Triangle